POU DE GLAÇ

P7.6 P7.5 P7.4 P7.3 P7.2 P7.1 P7.7

Català

POU DE GLAÇ

L’ús del gel i de la neu com a elements per refredar i conservar els aliments està documentat des del segon mil·lenni aC, i a l’Europa occidental es coneixia ja en temps dels grecs i romans.

A l’edat mitjana, el gel era un producte de luxe reservat a reis i nobles. El seu consum es va popularitzar a Catalunya a partir de mitjan segle XVI i això va permetre, per exemple, el consum de diferents varietats de peix a les zones d’interior.

El gel tenia també aplicacions mèdiques, com l’aturada d’hemorràgies o la reducció d’inflamacions i de febre.

Catalunya va desenvolupar tota una indústria rural del gel que va permetre abastir les grans ciutats des dels sectors muntanyosos i exportar gel a llocs com Mallorca, Cadis o Itàlia. El desús dels pous de glaç va començar a finals del segle XIX amb l’arribada de l’electricitat, que va permetre elaborar grans quantitats del gel artificial a un cost molt menor.

LA INDÚSTRIA DEL GLAÇ

A diferència dels pous de neu, habituals a l’alta muntanya, els pous de glaç s’instal·laven a zones més baixes i planes, a la vora d’un riu o d’un molí. L’aigua es canalitzava fins un seguit de basses poc profundes, d’entre 20 i 30 cm de fondària, on s’estancava perquè es glacés. Llavors es tallaven unes lloses de 120 x 70 x 20 cm i d’un pes aproximat de 110 kg, i es dipositaven al pou.

Els pous de glaç eren construccions cilíndriques de pedra, generalment soterrades. De dimensions variades, sovint arribaven als 9 m de diàmetre i 22 de fondària. Dues o tres obertures a la volta permetien l’entrada dels treballadors i del gel dins el pou gràcies a un sistema de politges. Les lloses de glaç s’introduïen amb cura a l’interior del pou amb capes successives; se separaven amb palla, branques i gel picat per evitar que es compactessin unes amb les altres. Quan el pou era ple, es tancava tan hermèticament com es podia, en espera de la calor i les comandes.

La campanya del glaç requeria un gran esforç i un gran nombre de treballadors, ja que calia treballar molt ràpid per intentar aprofitar una segona glaçada per tenir més producció. Els serradors tallaven els blocs de gel a mida, els carregadors estiraven els blocs amb ganxos i els carreters els traginaven fins al pou. Els descarregadors els baixaven amb un sistema de politges, i els col·locadors els dipositaven ordenadament al fons del pou. A banda, també hi havia treballadors per a feines auxiliars, com tallar branques i posar-les entre els blocs juntament amb palla, o els homes de foguera, encarregats de tenir un foc encès perquè els treballadors es poguessin escalfar les mans. Al seu torn, els traginers transportaven el gel al seu destí, amb carros o al bast, intentant aïllar-lo amb pellofa, palla i branques per evitar el desglaç.

EL POU DE GLAÇ

Avui dia, el municipi d’Argelaguer conserva les restes de dos pous de glaç. Som ara en el més proper al poble, situat a un centenar de metres de l’església de Santa Maria. Amb un diàmetre exterior de 6 metres, és el més petit dels dos pous. Té una fondària de fins a 5,5 metres i el mur, d’una amplada de 60 cm, està fet amb pedra gran sense carejar. Conserva part de l’entrada, orientada al sud-est, de prop d’un metre d’amplada.

Si bé no tenim notícies històriques d’aquest pou de glaç, per tipologia constructiva es podria datar, molt probablement, al segle XVIII.

SABIES QUE…?

Aquesta indústria es va veure també afavorida per l’anomenada petita edat del gel, una època de fred que va tenir lloc entre mitjan segle XIV i mitjan segle XIX a l’hemisferi nord que va portar hiverns freds i neu a llocs on avui rarament hi neva.

Français

PUITS À GLACE

L’utilisation de glace et de neige afin de refroidir et de conserver les aliments est documentée depuis le deuxième millénaire av. J.-C. En Europe occidentale, ces éléments étaient déjà utilisés du temps des Grecs et des Romains.

Au Moyen-Âge,  la glace était un produit de luxe réservé aux riches et à la noblesse. En Catalogne, sa consommation fut popularisée à partir du milieu du XVIe siècle, permettant la consommation de différentes variétés de poissons dans les zones de l’arrière-pays.

La glace avait aussi des applications médicales, comme l’arrêt d’hémorragies ou la réduction d’inflammations ou de la fièvre.

La Catalogne mit sur pied toute une industrie rurale de la glace qui permit d’approvisionner les grandes villes depuis les secteurs montagneux et d’exporter de la glace vers des endroits comme Majorque, Cadix et l’Italie. Les puits commencèrent à tomber en désuétude à la fin du XIXe siècle avec l’arrivée de l’électricité, qui permit de produire de grandes quantités de glace artificielle à un coût beaucoup moindre.

L’INDUSTRIE DE LA GLACE

Contrairement aux puits à neige, habituels en haute montagne, les puits à glace étaient installés dans des régions plus basses et plus planes, à proximité d’une rivière ou d’un moulin. L’eau était canalisée vers une série de bassins peu profonds (20-30 cm) où elle stagnait afin de se congeler. Des blocs de glace de 120x70x70 cm (environ 110 kg) étaient ensuite découpés puis déposés dans le puits.

Les puits à glace étaient des constructions cylindriques en pierre, généralement enterrées. De tailles variées, ils atteignaient jusqu’à 9 mètres de diamètre et 22 mètres de profondeur. Deux ou trois ouvertures latérales permettaient l’accès des travailleurs et de la glace à l’intérieur du puits grâce à un système de poulies. Les blocs de glace étaient soigneusement introduits en couches successives et séparés à l’aide de paille, de branches et de glace pilée afin d’éviter qu’ils ne collent les uns aux autres. Une fois le puits plein, il était refermé le plus hermétiquement possible, avec les moyens du bord, dans l’attente de la chaleur et des commandes.

La saison de la glace supposait de grands efforts et la mobilisation d’un grand nombre de travailleurs, car il fallait travailler très rapidement afin de profiter d’une deuxième gelée éventuelle pour augmenter la production. Les scieurs coupaient les blocs de glace sur mesure, les chargeurs manipulaient les blocs à l’aide de crochets et les charretiers les transportaient jusqu’au puits. Les déchargeurs les faisaient descendre à l’aide d’un système de poulies et les placeurs les déposaient méticuleusement au fond du puits. D’autres travailleurs étaient chargés de tâches auxiliaires, comme la coupe de branches et leur placement entre les blocs avec de la paille, ou encore du feu, destiné à réchauffer les mains des travailleurs. De leur côté, les muletiers transportaient la glace à l’aide de chariots ou à dos d’âne, veillant à l’isoler à l’aide de peaux, de paille et de branches pour éviter qu’elle ne fonde.

LE PUITS À GLACE

A l’heure actuelle, la commune d’Argelaguer conserve les vestiges de deux puits à glace. Celui-ci est le plus proche du village, à une centaine de mètres de l’église de Santa Maria. D’un diamètre extérieur de 6 mètres, il s’agit du plus petit des deux. Il a 5,5 mètres de profondeur et son mur, en grosse pierre non polie, a 60 cm d’épaisseur. Il conserve encore une partie de l’entrée, orientée vers le sud-est, d’environ un mètre de large.

Malgré l’absence de références historiques, le mode de construction de ce puits à glace indique qu’il pourrait dater du XVIIIe siècle.

LE SAVIEZ-VOUS ?

Ce secteur fut également favorisé par le « petit âge de glace », une époque de froid qui s’étendit de la moitié du XIVe siècle à la moitié du XIXe dans l’hémisphère nord et déboucha sur des hivers froids et sur la présence de neige à des endroits où il neige rarement aujourd’hui.

English

ICE WELL

The use of ice and snow as elements for chilling and preserving food has been traced back to 2000 BC, and in Western Europe the system was already in use in Greek and Roman times.

In the Middle Ages, ice was a luxury product reserved for royalty and noblemen. Its consumption became widespread in Catalonia from the 16th century, enabling, for example, the supply of different varieties of fish in inland areas.

Ice also had medical applications, such as to stop bleeding or to reduce swelling and fever.

An important rural ice industry was developed in Catalonia that supplied the large cities from mountain areas. Ice was even exported to places such as Mallorca, Cadiz or Italy. Ice wells began to fall into disuse at the end of the 19th century with the arrival of electricity, which made it possible to produce large quantities of artificial ice at a much lower cost.

THE ICE INDUSTRY

Unlike snow wells, typical in high mountain areas, ice wells were located in low-lying areas, close to a river or mill. The water was channelled to a series of shallow still pools (between 20 and 30 cm deep), where it was left to freeze. Once formed, the ice was cut into blocks measuring 120 x 70 x 20 cm and weighing around 110 kg, which were placed in the well.

Ice wells were cylindrical stone constructions, generally placed underground. They varied in size but could often be as large as 9 metres in diameter and 22 metres deep. Workers could gain access to the well through two or three openings, while the ice was inserted in the well by means of a pulley system. The ice blocks were inserted carefully into the well in successive layers which were separated by straw, branches and crushed ice in order to prevent them from sticking to each other. When the well was full it was sealed off and made as airtight as possible, until the first orders arrived with the warm weather.

The ice production cycle required a huge amount of effort and a large number of workers. It was necessary to work very quickly since the goal was to take advantage of a second freeze in order to ensure a greater ice stock. The cutters would cut the ice blocks to size, the loaders would pull the blocks with hooks and the cart drivers would transport them to the well. The unloaders would lower them into the well through a pulley system and the setters would arrange them carefully at the bottom of the well. Meanwhile, there were also workers for ancillary tasks, such as cutting branches and placing them between the blocks together with straw, or the so-called bonfire men, whose job was to keep a fire going in order for the ice workers to warm up their hands. The muleteers would then transport the ice to its destination on carts or packsaddles, covering it with wheat husks, straw and branches in order to insulate it and prevent it from melting.

THE ICE WELL

The remains of two ice wells are preserved in Argelaguer today. This is the ice well closest to the village, located around 100 metres from the Church of Santa Maria. With an external diameter of 6 metres, this is the smaller of the two wells. It is 5.5 metres deep and the wall, 60 centimetres thick, is made out of unfaced large stone blocks. Part of the entrance has been preserved, facing south-east and around one metre wide.

Although there are no historical records of this ice well, the type of construction indicates that it most probably dates from the 18th century.

DID YOU KNOW THAT…?

Another factor that favoured this industry was the so-called Little Ice Age, a period of cooling that occurred between the mid-14th century and the mid-19th century in the Northern Hemisphere, producing cold winters and snow in places where today it is rarely found.

Castellà

POZO DE HIELO

El uso del hielo y de la nieve como elementos para enfriar y conservar los alimentos está documentado desde el segundo  milenio aC, y en la Europa occidental se conocía ya en tiempo de los griegos y romanos.
En la edad mediana, el hielo era un producto de lujo reservado a reyes y nobles. Su consumo se popularizó en Cataluña a partir del siglo XVI y esto permitió, por ejemplo, el consumo de diferentes variedades de pescado en las zonas de interior.
El hielo tenía también aplicaciones médicas, como la parada de hemorragias o la reducción de inflamaciones y de fiebre.
Cataluña desarrolló toda una industria rural del hielo que permitió alcanzar las grandes ciudades desde los sectores montañosos y exportar hielo a lugares como Mallorca, Cádiz o Italia. El desuso de los pozos de hielo empezó a finales del siglo XIX con la llegada de la electricidad, que permitió elaborar grandes cantidades del hielo artificial a un coste muy menor.

LA INDUSTRIA DEL HIELO

A diferencia de los pozos de nieve, habituales en la alta montaña, los pozos de hielo se instalaban en zonas más bajas y planas, al lado de un río o de un molino. El agua se canalizaba hasta una serie de balsas poco profundas, de entre 20 y 30 cm de profundidad, donde se estancaba para que se helara. Entonces se cortaban unas losas de 120 x 70 x 20 cm  de un peso aproximado de 110 kg, y se depositaban en el pozo.
Los pozos de hielo eran construcciones cilíndricas de piedra, generalmente sepultadas. De dimensiones variadas, a menudo llegaban a los 9 m de diámetro y 22 de profundidad. Dos o tres aperturas  permitían la entrada de los trabajadores y del hielo dentro del pozo gracias a un sistema de poleas. Las losas de hielo se introducían con cuidado en el interior del pozo con capas sucesivas; se separaban con paja, ramas y hielo picado para evitar que se compactaran unas con las otras. Cuando el pozo estaba lleno, se cerraba tan herméticamente como se podía, en espera del calor y los pedidos.
La campaña del hielo requería un gran esfuerzo y un gran número de trabajadores, puesto que había que trabajar muy rápido para intentar aprovechar una segunda helada para tener más producción. Los serradores cortaban los bloques de hielo a medida, los cargadores estiraban los bloques con ganchos y los carreteros los transportaban hasta el pozo. Los descargadores los bajaban con un sistema de poleas, y los colocadores los depositaban ordenadamente en el fondo del pozo. Por otra parte, también había trabajadores para trabajos auxiliares, como cortar ramas y ponerlas entre los bloques junto con paja, o los hombres de la hoguera, encargados de tener un fuego encendido para que los trabajadores se pudieran calentar las manos. A su vez, los transportadores llevaban el hielo a su destino, con carros, intentando aislarlo con cascarilla, paja y ramas para evitar el deshielo.

EL POZO DE HIELO

Hoy en día, el municipio de Argelaguer conserva los restos de dos pozos de hielo. Estamos en el más cercano al pueblo, situado a un centenar de metros de la iglesia de Santa Maria. Con un diámetro exterior de 6 metros, es el más pequeño de los dos pozos. Tiene una profundidad de hasta 5,5 metros y el muro, de una anchura de 60 cm, está hecho con piedra grande sin carear. Conserva parte de la entrada, orientada al sudeste, de cerca de un metro de anchura.
Si bien no tenemos noticias históricas de este pozo de hielo, por tipología constructiva se podría datar, muy probablemente, en el siglo XVIII.

SABÍAS QUE…?

Esta industria se vio también favorecida por la llamada pequeña edad del hielo, una época de frío que tuvo lugar entre mediados del siglo XIV y mediados del siglo XIX en el hemisferio norte que trajo inviernos fríos y nieve a lugares donde hoy raramente nieva.