ESGLÉSIA DE SANTA MARIA

 
  • Català

    ESGLÉSIA DE SANTA MARIA

    LA INCERTESA DEL NOU MIL·LENI

    Als voltants de l’any 1000, la por a l’imminent arribada del judici final provoca en els creients una gran onada de fe i pietat. Els camins s’omplen de pelegrins i es fan grans donacions a l’Església, es reformen els vells temples i se’n construeixen de nous.

    L’ESGLÉSIA PARROQUIAL

    La primera notícia documental que tenim de Santa Maria d’Argelaguer data de l’any 1004, moment en què el bisbe Odó reclama a Bernat Tallaferro la possessió de la parròquia de Sanctae Mariae de Argelagario per al Bisbat de Girona. En aquesta època, l’edifici devia ser una petita església d’estil preromànic, de la qual no s’ha conservat cap resta. Durant els segles XII i XIII, l’església fou reconstruïda en estil romànic. Avui encara podem trobar alguns elements arquitectònics d’aquesta antiga construcció romànica, com la base del campanar i de l’absis, dues columnetes decoratives de l’absis i un pany de paret que queda ocult per una ampliació del segle XVII. L’església romànica va viure una gran reforma durant el segle XV, com a conseqüència dels devastadors terratrèmols dels anys 1427 i 1428, i que van malmetre l’edifici considerablement. Va caldre refer l’edifici aprofitant les estructures que encara es mantenien dempeus i utilitzant materials procedents de les parts enderrocades. Així, per exemple, es va reconstruir l’absis a partir de la base romànica i es va dotar l’edifici d’una coberta de fusta, sostinguda per dos grans arcs gòtics. L’any 1573 l’església es va modificar i ampliar novament. La nau central es va cobrir amb una volta de canó feta de pedra i amb finestrals a la part superior, i es van refer també el campanar i la porta d’entrada a l’església. Posteriorment, ja al segle XVIII, es va substituir una tronera [obertura feta a en un mur per poder disparar un canó a cobert del foc enemic] que hi havia sobre la porta d’entrada per un ull de bou, es va emblanquinar i pintar l’edifici, es va arreglar el presbiteri i, molt probablement, es va dur a terme l’arremolinat del campanar i la seva decoració amb motius romboïdals. Més tard, ja al segle XIX, les guerres carlines van deixar la seva empremta a la façana de l’edifici amb els nombrosos impactes de bala que encara s’hi poden veure. Lamentablement, el patrimoni artístic de Santa Maria d’Argelaguer va ser completament destruït el 26 de juliol de 1936. Es van destrossar i cremar sants, altars i objectes religiosos de gran valor, sense que hagi perdurat cap fotografia ni testimoni gràfic d’aquests elements. L’única peça que es va salvar d’aquesta destrucció, pràcticament de manera miraculosa, va ser la talla romànica de sant Damas, que s’havia ocultat en una de les claus de volta del sostre de l’església.

    SABIES QUE…?

    Forts i nombrosos terratrèmols van sacsejar Catalunya entre 1410 i 1430. Especialment devastador va ser el terratrèmol del 2 de febrer de 1428, dia de la Candelera, amb epicentre a Camprodon i una magnitud de 6,5. L’acumulació de sismes havia debilitat les estructures d’edificis d’arreu de Catalunya i, finalment, aquest terratrèmol va provocar la caiguda de nombrosos edificis i el pànic general. Hi va haver moltíssims morts, ja que el terratrèmol es va produir a les 8 del matí, quan els catalans eren a missa a beneir la candela, i a molts els va ser impossible sortir de l’església. A Queralbs, per exemple, va morir pràcticament tota la població.

    LA LLEGENDA DE SANT DAMAS

    Sant Damas (Hispània, 304 – Roma, 384) és el patró d’Argelaguer. Va ser el 37è papa de l’Església catòlica. Segons la llegenda, un moliner d’Argelaguer el va trobar amb la seva germana bessona Irene, abandonats en un cistell al riu Fluvià. La gorga on va succeir aquest fet, propera al seu molí, porta encara avui el nom de Sant Damas. El moliner va adoptar i criar els nens, i sembla que un dia tots dos van anar a estudiar a Girona i després a Roma. Allà, la mort del papa Libori [any 366] va obrir la porta del Papat a Damas, després de derrotar l’antipapa Ursi. Damas va ser un papa culte, amant de la poesia i de l’arqueologia. Durant el seu papat va perseguir l’heretgia i se’l coneix per ser introductor del culte als màrtirs. La seva gran aportació al cristianisme va ser la Vulgata, la revisió i traducció de l’Antic i el Nou Testament al llatí vulgar perquè fos comprensible per a la gent del poble.

    SABIES QUE…?

    A l’edat mitjana, les parròquies van ser un element clau per a l’organització del territori i la vertebració de la societat rural. La parròquia medieval era un poble viu, una comunitat creada a l’entorn d’una església i del seu rector, amb un territori dependent i un conjunt de feligresos que s’hi reunia per rebre els sagraments i per organitzar activitats com processons, celebracions religioses o repartiment d’almoines. Les campanes regien els temps diaris, els moments de dol i d’alegria, de celebració i de perill al municipi.

    Per a la gran majoria de la població, la vida era molt dura: mala alimentació, gran mortaldat infantil, treball fins a l’extenuació, pagament d’impostos, submissió a abusos, violència extrema,… L’esperança de vida d’un pagès rondava els 30 anys, i amb tota la fe del món es passava la vida treballant i preparant l’ànima per a una propera vida, ja que creia fermament que l’Església era l’esperança d’una vida eterna.

  • Français

    ÉGLISE DE SANTA MARIA

    L’INCERTITUDE DU NOUVEAU MILLÉNAIRE

    Vers l’an 1000, la crainte de l’avènement imminent du jugement dernier débouche sur une grande vague de foi et de pitié au sein des croyants. Les chemins se remplissent alors de pèlerins, l’Église fait l’objet de dons importants, les anciens temples sont rénovés et de nouveaux sanctuaires sont érigés.

    L’ÉGLISE PAROISSIALE

    La première mention documentée de Santa Maria d’Argelaguer date de 1004, au moment où l’évêque Odon réclama à Bernat Tallaferro la possession de la paroisse de Sanctae Mariae de Argelagario en faveur de l’évêché de Gérone. À cette époque, le bâtiment devait être une petite église de style préroman dont il ne reste aucun vestige.

    Aux XIIe et XIIIe siècles, l’église fut reconstruite conformément au style roman, comme en témoignent encore quelques éléments architecturaux comme la base du clocher et de l’abside, deux petites colonnes décoratives de l’abside ainsi qu’un pan de mur caché par un agrandissement du XVIIe siècle.

    Au cours du XVe siècle, l’église fut considérablement transformée à la suite des terribles tremblements de terre de 1427 et 1428 qui endommagèrent sérieusement le bâtiment. Le temple fut reconstruit sur base des structures qui étaient restées en place à l’aide de matériaux récupérés des parties détruites. L’abside fut ainsi reconstruite à partir de la base romane et le bâtiment fut doté d’une toiture un bois reposant sur deux grands arcs gothiques.

    En 1573, l’église fut transformée et de nouveau agrandie : la nef centrale fut recouverte d’une voûte en berceau en pierre et ornée de grandes fenêtres dans la partie supérieure, tandis que le clocher et la porte d’entrée furent refaits.

    Par la suite, au XVIIIe siècle, la meurtrière (ouverture pratiquée dans un mur afin de pouvoir tirer à l’aide d’un canon protégé contre le feu de l’ennemi) qui se trouvait au-dessus de la porte d’entrée fut remplacée par un œil-de-bœuf, le bâtiment fut blanchi et repeint, le presbytère fut réparé, et le clocher fut probablement ravalé et décoré à l’aide de décorations et de motifs en losanges. Plus tard, au XIXe siècle, comme en témoignent les nombreux impacts de balles, les guerres carlistes laissèrent leur griffe sur la façade du bâtiment.

    Malheureusement, le patrimoine artistique de Santa Maria d’Argelaguer (saints, autels et objets religieux d’une grande valeur) fut totalement détruit et brûlé le 26 juillet 1936. Il ne reste aucune photographie ni aucun témoignage graphique desdits éléments. La seule pièce qui a –miraculeusement– survécu à cette destruction fut la sculpture romane de Saint Damase, cachée dans une des clefs de voûte du plafond de l’église.

    LE SAVIEZ-VOUS ?

    Une série de violents tremblements de terre secouèrent la Catalogne entre 1410 et 1430. Celui du 2 février 1428, le jour de la Chandeleur, d’une magnitude de 6,5, dont l’épicentre se trouvait à Camprodon, fut particulièrement dévastateur.

    Après l’affaiblissement des structures de bâtiments de toute la Catalogne dû aux séismes successifs, ce tremblement de terre finit par provoquer l’effondrement de nombreuses constructions et par générer une panique généralisée. Il y eut beaucoup de morts, car le tremblement eut lieu à 8 heures du matin, l’heure à laquelle les Catalans étaient à la messe, en train de bénir le cierge, et la plupart ne purent sortir de l’église. À Queralbs, par exemple, pratiquement toute la population fut décimée.

    LA LÉGENDE DE SAINT DAMASE

    Saint Damase (Hispanie, 304 – Rome, 384), saint patron d’Argelaguer, fut le 37e pape de l’église catholique. D’après la légende, un meunier d’Argelaguer le trouva avec sa sœur jumelle Irene abandonnés dans un panier le long des rives du Fluvià. La gorge où cela se passa, située à proximité de son moulin, porte encore le nom de Saint Damase. Après avoir adopté et élevé les enfants, il semblerait que le meunier les ait envoyés étudier à Gérone, puis à Rome. Là-bas, la mort du pape Libère [366] lui ouvrit les portes du pontificat à Damase après avoir vaincu l’antipape Ursin.

    Damase fut un pape cultivé, grand amateur de poésie et d’archéologie. Pendant son pontificat, il poursuivit l’hérésie et se fit connaître pour avoir introduit le culte des martyrs. Sa grande contribution au christianisme fut Vulgata, la révision et traduction de l’Ancien et du Nouveau Testament en latin commun, destinée à faciliter la compréhension des gens du peuple.

  • English

    CHURCH OF SANTA MARIA

    THE UNCERTAINTY OF THE NEW MILLENNIUM

    In around 1000 AD, fear that the Last Judgement was imminent generated a surge of faith and piety among believers. Roads were filled with pilgrims and large donations were made to the Church, enabling the restoration of old churches and the construction of new ones.

    THE PARISH CHURCH

    The earliest mention of the Church of Santa Maria d’Argelaguer dates from 1004 AD, when Bishop Odó demanded possession of the Parish Church of Sanctae Mariae de Argelagario from Bernat Tallaferro for the Diocese of Girona. At this time it must have been a small church in the pre-Romanesque style, of which nothing remains today.

    In the 12th and 13th centuries the church was rebuilt in the Romanesque style. Some architectural elements from this ancient Romanesque construction survive today, such as the base of the bell tower and apse, two slender decorative columns in the apse and a section of wall concealed by a 17th-century extension.

    The Romanesque church underwent major alterations in the 15th century as a result of the devastating earthquakes of 1427 and 1428, which damaged the building considerably. It was necessary to rebuild the church making the most of the structures that remained standing and using materials from the demolished sections. For example, the apse was reconstructed using the Romanesque base and the building was given a wooden roof, supported by two large Gothic arches.

    In 1573 the church was altered once again. The central nave was given a barrel-vaulted stone roof and fitted with large windows in the upper section. The bell tower and main entrance were also rebuilt.

    Later on, in the 18th century, a tronera (embrasure for cannon) above the main entrance was replaced by an oeil-de-boeuf (small oval window), the building was whitewashed and painted and the presbytery was refurbished. It is also very likely that the smoothing of the bell tower and its decoration with rhomboid motifs was carried out at this time. The church façade bears the scars of the 19th-century Carlist Wars in the form of several bullet marks.

    Unfortunately, the artistic heritage of Santa Maria d’Argelaguer was completely destroyed on 26 July 1936. Altars, figures of saints and other valuable religious objects, of which no photographs or graphic images exist, were smashed and burned. The only item that survived the destruction, almost miraculously, was the Romanesque carving of Saint Damasus, which had been hidden in one of the keystones of the church’s vaulted roof.

    DID YOU KNOW THAT… ?

    Catalonia was shaken by a series of strong earthquakes between 1410 and 1430. Among the most devastating was the one that struck with a magnitude of 6.5 on 2 February 1428, the feast of Candlemas, and whose epicentre was Camprodon.

    The previous earthquakes had already weakened the structures of buildings all over Catalonia and this one led several buildings to collapse, causing widespread panic. The number of casualties was considerable, since the earthquake struck at eight o’clock in the morning when people were at churches across the region celebrating Candlemas, with many unable to flee the buildings. At Queralbs, for example, almost the entire population perished.

    THE LEGEND OF SAINT DAMASUS

    Saint Damasus (born c. 304, Hispania – died 384, Rome) is the patron saint of Argelaguer. He was the 37th Pope of the Catholic Church. Legend has it that a miller from Argelaguer found Damasus and his twin sister Irene abandoned in a basket in the Fluvià River. The natural pool close to the mill where this incident occurred still bears the name of Saint Damasus. The miller adopted and brought up the children and it seems that one day they both moved away to pursue their studies, first in Girona and then in Rome. On the death of Pope Liberius in 366, Damasus was declared Pope after defeating the antipope Ursinus.

    Damasus was a cultured Pope with a keen interest in poetry and archaeology. During his papacy he persecuted heresy and is known for encouraging the veneration of Christian martyrs. His main contribution to Christianity was his commissioning of Saint Jerome to revise and translate the New and Old Testaments from Old Latin into the Vulgate (or common Latin) in order to make it understandable to the common people.

    DID YOU KNOW THAT… ?

    In the Middle Ages, parishes were a key element for territorial organisation and the structuring of rural society.

    The mediaeval parish was a lively community created around a church and its rector, with a dependent territory and a group of worshippers who would gather there to receive the sacraments and to organise activities such as processions, religious celebrations of the distribution of alms. The church bells marked the rhythms of daily life, times of pain and joy, of celebration and danger to the town.

    Life was very hard for most of the population, with poor nutrition, a high infant mortality rate, exhausting work, taxes, abuse and extreme violence, etc. The life expectancy of serfs was around 30 years. With unwavering faith, they would spend their whole lives working and preparing their souls for the next life, since they firmly believed that the Church offered the only path to eternal life.

  • Castellà

    IGLESIA DE SANTA MARIA

    LA INCERTIDUMBRE DEL NUEVO MILÉNIO


    Hacia el año 1000, el miedo a la inminente llegada del juicio final provoca en los creyentes una gran oleada de fe y piedad. Los caminos se llenan de peregrinos y se hacen grandes donaciones a la Iglesia, se reforman los viejos templos y se construyen de nuevos.

    LA IGLESIA PARROQUIAL

    La primera noticia documental que tenemos de Santa Maria de Argelaguer data del año 1004, momento en que el obispo Odó reclama a Bernat Tallaferro la posesión de la parroquia
    de Sanctae Mariae de Argelagario para el Obispado de Girona. En esta época, el edificio debía de ser una pequeña iglesia de estilo prerrománico, de la cual no se ha conservado ningún resto.
    Durante los siglos XII y XIII, la iglesia fue reconstruida en estilo románico. Hoy todavía podemos encontrar algunos elementos arquitectónicos de esta antigua construcción románica,
    como la base del campanario y del ábside, dos pequeñas columnas  decorativas del ábside y una cerradura de pared que queda oculta por una ampliación del siglo XVII. La iglesia románica vivió una gran reforma durante el siglo XV, como consecuencia de los devastadores terremotos de los años 1427 y 1428, y que malograron el edificio considerablemente. Hizo falta rehacer el edificio aprovechando las estructuras que todavía se mantenían de pie y utilizando materiales procedentes de las partes derruidas. Así, por ejemplo, se reconstruyó el ábside a partir de la base románica y se dotó al edificio de una cubierta de madera, sostenida por dos grandes arcos góticos. En el año 1573 la iglesia se modificó y amplió  nuevamente. La nave central se cubrió con una bóveda de cañón hecha de piedra y con ventanales en la parte superior, y se rehicieron también el campanario y la puerta de entrada a la iglesia. Posteriormente, ya en el siglo XVIII, se sustituyó una tronera [apertura hecha a en un muro para poder disparar un cañón a cubierto del fuego enemigo] que había sobre la puerta de entrada por un ojo de buey, se encaló y pintó el edificio, se arregló el presbiterio y, muy probablemente, se llevó a cabo el arremolinado del campanario y su decoración con motivos romboidales. Más tarde, ya en el siglo XIX, las guerras carlinas dejaron su impronta en la fachada del edificio con los numerosos impactos de bala que todavía se pueden ver. Lamentablemente, el patrimonio artístico de Santa Maria de Argelaguer fue completamente destruido el 26 de julio de 1936. Se destrozaron y quemaron santos, altares y objetos religiosos de gran valor, sin que haya perdurado ninguna fotografía ni testigo gráfico de estos elementos. La única pieza que se salvó de esta destrucción, prácticamente de manera milagrosa, fue la talla románica de san Damas, que se había ocultado en una de las claves de bóveda del techo de la iglesia.

    SABÍAS QUE…?


    Fuertes y numerosos terremotos sacudieron Cataluña entre 1410 y 1430. Especialmente devastador fue el terremoto del 2 de febrero de 1428, día de la Candelera, con epicentro en Camprodón y una magnitud de 6,5. La acumulación de seísmos había debilitado las estructuras de edificios de toda Cataluña y, finalmente, este terremoto provocó la caída de numerosos edificios y el pánico general. Hubo muchísimos muertos, puesto que el terremoto se produjo a las 8 de la mañana, cuando los catalanes celebravan la misa de  bendición de  la candela, y a muchos les fue imposible salir de la iglesia. En Queralbs, por ejemplo, murió prácticamente toda la población.

    LA LEYENDA DE SAN DAMAS


    San Damas (Hispania, 304 – Roma, 384) es el patrón de Argelaguer. Fue el 37*è papa de la Iglesia católica. Según la leyenda, un molinero de Argelaguer lo encontró con su hermana gemela Irene, abandonados en un cesto en el río Fluvià. La poza donde sucedió este hecho,  cercana a su molino, trae todavía hoy el nombre de San Damas. El molinero adoptó y crió a los niños, y parece que un día los dos fueron a estudiar a Girona y después a Roma. Allá, la muerte del papa Liborio [año 366] abrió la puerta del Papado a Damas, después de derrotar al antipapa Ursi. Damas fue un papa culto, amante de la poesía y de la arqueología. Durante su papado persiguió la  herejía y se le conoce por ser el introductor del culto a los mártires. Su gran aportación al cristianismo fue la Vulgata, la revisión y traducción del Antiguo y el Nuevo Testamento al latín vulgar para que fuera comprensible para la gente del pueblo.

    SABÍAS QUE?

    En la edad media, las parroquias fueron un elemento clave para la organización del territorio y la vertebración de la sociedad rural. La parroquia medieval era un pueblo vivo, una comunidad creada alrededor de una iglesia y de su rector, con un territorio dependiente y un conjunto de feligreses que se reunía para recibir los sacramentos y para organizar actividades como procesiones, celebraciones religiosas o reparto de limosnas. Las campanas regían los tiempos diarios, los momentos de luto y de alegría, de celebración y de peligro para el municipio. Para la gran mayoría de la población, la vida era muy dura: mala alimentación, gran mortalidad infantil, trabajo hasta la extenuación, pago de impuestos, sumisión i abusos, violencia extrema,… La esperanza de vida de un labrador rondaba los 30 años, y con toda la fe del mundo se pasaba la vida trabajando y preparando el alma para una próxima vida, puesto que creía firmemente que la Iglesia era la promesa de una vida eterna.