EL CAMÍ RAL

CR7CR6CR1CR2CR3CR5

Català

EL CAMÍ RAL

UNA VIA D’ORIGEN ROMÀ

El camí ral o camí reial és el nom que es dóna, en època medieval , als antics camins públics. Molts d’aquests camins ja existien des de la prehistòria i es van consolidar en època romana, i han estat utilitzats i ampliats al llarg de la nostra història. La Via Augusta, ruta principal que unia Roma i Cadis passant pels Alps i la Gàl·lia, entrava a la península Ibèrica pel coll del Portús i travessava l’Empordà de nord a sud. La Via Annia era un brancal transversal de la Via Augusta. Comunicava la plana de l’Empordà amb les comarques de muntanya: la Garrotxa, el Ripollès, i el Vallespir. Des de Figueres es dirigia cap a Besalú; passava prop d’Argelaguer i travessava la Garrotxa fins a Sant Joan les Fonts. A la vall de Bianya s’enlairava a Capsacosta i enllaçava amb el coll d’Ares, i es tornava a unir, ja a la Gàl·lia, amb la Via Domitia.

Era habitual que, per arribar a molts municipis, es creés un ramal o desviació del camí principal. A Argelaguer, el camí ral passava pel carrer Major però tenia un ramal que es desviava pel torrent del Vinyot i anava cap a l’església parroquial; després continuava cap a la capella de Santa Anna, probablement passant per davant del castell dels Montpalau –o bé vorejant l’església per la banda sud- , i tornava a dirigir-se cap al vial principal.

ELS CAMINS MEDIEVALS

A l’edat mitjana la gent viatjava bastant. Existien relacions internacionals, monàstiques, emigració d’artistes i artesans, comerç, pelegrinatge,… El territori estava solcat de gran quantitat de vies i senders que comunicaven castells, monestirs, esglésies, pobles, masies, molins i fargues. Fins al Decret de Nova Planta [1715], la xarxa de camins rals era propietat del rei i tant els camins com les persones i mercaderies que hi circulaven es trobaven sota la seva protecció a canvi del pagament d’una sèrie d’impostos.

Existien dues tipologies principals de camí:

1 – Els camins de carro, carreres o camins rodats. D’herència probablement romana, aquests camins es trobaven tansols a les zones planes; a molts pobles de muntanya, els carros només

hi podien fer viatges curts, i el carro es construïa al mateix poble.

2 – Els camins de ferradura o de bast, que eren els més abundants. La seva amplada permetia el pas d’una persona o d’un animal, per exemple un cavall o una mula. Antigament, les cavalleries es calçaven amb ferradures i es cobrien amb un bast per transportar càrrega; d’aquí prové el nom d’aquests camins.

LA TRANSHUMÀNCIA

Aquesta via va tenir un altre ús molt destacat, ja que va ser fins fa ben poc una important via de transhumància, anomenada carrerada de l’Empordà o de Marina, i facilitava  el desplaçament dels ramats des de Núria, Puigcerdà i Alpfins arran de mar, passant per Ripoll o Ribes de Freser, la vall del Bac, Tortellà, Argelaguer, Besalú i Crespià. La transhumància és el desplaçament d’animals seguint el cicle de pastures: des de les pastures muntanyenques d’estiu fins a les pastures d’hivern localitzades a la plana. A Catalunya, la transhumància es va impulsar especialmente a partir del segle XII gràcies a l’interès dels grans monestirs en la producció de llana. La seva època daurada va ser als segles XVI i XVII, quan es consolidaren grans fires ramaderes i una poderosa indústria.

SABIES QUE… ?

Per aquest camí hi van passar visigots, àrabs i francs. Més tard, les tropes de Napoleó i els exèrcits carlistes. Camins com aquest configuren el nostre patrimoni històric, i són una de les peces clau que ens permeten interpretar la nostra història, però també ens apropen a allò més quotidià, als vincles familiars i veïnals que configuren unes vivències diàries sovint allunyades dels grans esdeveniments històrics.

Text: Maite Oliva

Français

LE CHEMIN ROYAL

UNE VOIE D’ORIGINE ROMAINE

Le chemin royal est le nom que l’on donnait au Moyen-Âge aux anciens chemins publics, dont la plupart existaient déjà à la préhistoire et furent renforcés à l’époque romaine, puis utilisés et élargis tout au long de notre histoire.

La Via Augusta, route principale qui reliait Rome à Cadix, en passant par les Alpes et la Gaule, entrait dans la péninsule ibérique par le col du Perthus et traversait la région de l’Empordà du nord au sud.

La Via Annia était une ramification transversale de la Via Augusta. Elle reliait la plaine de l’Empordà aux régions de montagne comme la Garrotxa, le Ripollès et le Vallespir. Depuis Figueres, elle allait vers Besalú, passait près d’Argelaguer et traversait la Garrotxa jusqu’à Sant Joan les Fonts. Dans la vallée de Bianya, elle montait vers Capsacosta pour retrouver le col d’Ares, avant de rejoindre la Via Domitia, en Gaule.

Pour accéder à de nombreuses communes, il était fréquent de créer une bifurcation depuis le chemin principal. À Argelaguer, bien que le chemin royal passait par la Grand’ rue, il avait un bras qui bifurquait vers le torrent du Vinyot et allait vers l’église paroissiale, avant de continuer vers la chapelle de Santa Anna, passant probablement devant le château des Montpalau –ou longeant l’église côté sud–, et de reprendre la voie principale.

LES CHEMINS MÉDIEVAUX

Au Moyen-Âge, les gens voyageaient beaucoup : relations internationales et monastiques, immigration d’artistes et d’artisans, commerce, pèlerinage, … Le territoire était parsemé de voies et sentiers qui reliaient les châteaux, monastères, églises, villages, fermes, moulins et forges.

Jusqu’au Décret de la Nueva Planta (nouvelle organisation) [1715], le réseau des chemins royaux appartenait au Roi. Aussi bien les chemins que les personnes et marchandises qui y circulaient étaient sous sa protection en échange du paiement d’une série d’impôts.

Il existait deux grands types de chemins :

1 – Les chemins de chariots, de courses ou carrossables. D’origine romaine, probablement, ces chemins ne se trouvaient que dans les zones planes. Dans de nombreux villages de montagne, les chariots ne pouvaient faire que des voyages de courte distance et étaient construits sur place, dans le village.

2 – Les chemins muletiers étaient les plus fréquents. Leur largeur permettait le passage d’une personne ou d’un animal, comme par exemple un cheval ou une mule. Autrefois, les montures –souvent des mules, d’où le nom des chemins– étaient chaussées de fers et couvertes d’un bât afin de transporter des marchandises.

LA TRANSHUMANCE

Jusqu’il y a peu, cette voie eut également une autre utilisation : la transhumance. Appelée Chemins creux de l’Empordà ou de Marine, elle facilitait le déplacement des troupeaux de Núria, Puigcerdà et des Alpes jusqu’à la côte, en passant par Ripoll, Ribes de Freser, la Vallée du Bac, Tortellà, Argelaguer, Besalú et Crespià.

La Transhumance est le déplacement d’animaux effectué conformément au cycle des pâtures, des pâturages montagneux d’été aux pâturages des plaines, en hiver.

En Catalogne, la transhumance fut notamment pratiquée à partir du XIIe siècle, grâce à l’intérêt des grands monastères en faveur de la production de laine. Son époque glorieuse remonte aux XVIe et XVIIe siècles, lors de la consolidation des grandes foires aux bestiaux et de la puissance du secteur industriel.

LE SAVIEZ-VOUS ?

Ce chemin fut transité par les Wisigoths, les Arabes et les Francs, puis par les troupes de Napoléon et les armées carlistes. Les chemins de ce type composent notre patrimoine historique et constituent des éléments-clés qui permettent non seulement d’interpréter notre histoire, mais aussi de nous rapprocher des éléments les plus quotidiens, des liens familiaux et conviviaux qui représentent des expériences journalières souvent éloignées des grands événements historiques.

English

THE CAMÍ RAL

A ROAD STRETCHING BACK TO ROMAN TIMES

The camí ral or camí reial was the name given to main roads in the Middle Ages. Many of these roads existed in the prehistoric period and became more firmly established in Roman times. They have been used and extended throughout our history.

The Via Augusta stretched all the way from Rome to Cadiz, passing through the Alps and Gaul. It entered the Iberian Peninsula through the Portús Pass and crossed the region of Empordà from north to south.

The Via Annia was a branch of the Via Augusta linking the Empordà Plain to the mountain counties: Garrotxa, Ripollès and Vallespir. It led from Figueres to Besalú, passing close to Argelaguer and crossing Garrotxa as far as Sant Joan les Fonts. In the Bianya Valley it led up to Capsacosta and linked up with the Ares Pass. Once in Gaul it joined the Via Domitia.

Minor roads branching off the main road were created to reach many towns and villages. In Argelaguer, the camí ral was the present-day Carrer Major. However, it branched off at the Vinyot Torrent, leading to the parish church and then to the Chapel of Santa Anna, probably passing in front of Montpalau Castle (or skirting around the church on the south side) before once again joining the main road.

MEDIAEVAL ROADS

People travelled quite a lot in the Middle Ages for all sorts of reasons. In addition to traders and pilgrims, there were emigrating artists and craftsmen, along with those involved in international relations and relations between monasteries, etc. The area was criss-crossed by a network of roads and paths linking to castles, monasteries, churches, villages, farmhouses, mills and foundries.

Until the promulgation of the Nueva Planta decrees in 1715, the network of camins rals was owned by the King and the people who travelled along them enjoyed the royal protection of their person and property in exchange for payment of a series of taxes.

There were two main types of road or path:

1 – Camins de carro, carreres or camins rodats. These cart roads, probably Roman in origin, only existed in flat areas; in many mountain villages carts could only complete short journeys and the cart was built in the village itself.

2 – Camins de ferradura or camins de bast. The ferradura (horseshoe) and bast (packsaddle) paths were so named because they were designed to be used by beasts of burden, for which they were just wide enough. These paths were much more abundant than the cart roads.

TRANSHUMANCE

The camí ral also had another very important use until very recently, namely transhumance, for which purpose it was known as the Carrerada de l’Empordà or the Carrerada de Marina, serving to move livestock from Núria, Puigcerdà and Alp to the coast, passing through Ripoll or Ribes de Freser, the Bac Valley, Tortellà, Argelaguer, Besalú and Crespià.

Transhumance is the practice of moving livestock from one grazing ground to another in a seasonal cycle: from the highlands in summer to the lowlands in winter.

In Catalonia, transhumance thrived especially from the 12th century thanks to the wool manufacturing activity of the large monasteries. Its golden age occurred in the 16th and 17th centuries, when large livestock fairs and a powerful livestock industry became firmly established.

DID YOU KNOW THAT… ?

Visigoths, Arabs and Franks travelled this road, not to mention Napoleon’s troops and Carlist armies in later periods. Roads like this one shape our historical heritage, constituting one of the key elements for interpreting our history. However, they also offer us insight into everyday life, into the family and neighbourly relations that shape day-to-day experiences often far removed from great historical events.

Castellà

EL CAMINO REAL


UNA VÍA DE ORIGEN ROMANO

El camino real  es el nombre que se da, en época medieval , a los antiguos caminos públicos. Muchos de estos caminos ya existían desde la prehistoria y se consolidaron en época romana, y han sido utilizados y ampliados a lo largo de nuestra historia. La Vía Augusta, ruta principal que unía Roma y Cádiz pasando por los Alpes y la Galia, entraba a la península Ibérica por el coll del Portús y atravesaba l’Empordà de norte a sur. La Vía Annia era un ramal transversal de la Vía Augusta. Comunicaba la llanura de l’Empordà con las comarcas de montaña: la Garrotxa, el Ripollès, y el Vallespir. Desde Figueres se dirigía hacia Besalú; pasaba cerca de Argelaguer y atravesaba la Garrotxa hasta Sant Joan les Fonts. En el valle de Bianya se elevaba en  Capsacosta y enlazaba con el coll d’Ares, y se volvía a unir, ya en la Galia, con la Vía Domitia.
Era habitual que, para llegar a muchos municipios, se creara un ramal o desviación del camino principal. En Argelaguer, el camino real pasaba por la calle Mayor pero tenía un tramo que se desviaba por el torrente del Vinyot e iba hacia la iglesia parroquial; después continuaba hacia la capilla de Santa Anna, probablemente pasando por delante del castillo de los Montpalau –o bien bordeando la iglesia por el lado sur- , y volvía a dirigirse hacia el vial principal.

LOS CAMINOS MEDIEVALES

En  la edad media la gente viajaba bastante. Existían relaciones internacionales, monásticas, emigración de artistas y artesanos, comercio, peregrinaje… El territorio estaba surcado de gran cantidad de vías y senderos que comunicaban castillos, monasterios, iglesias, pueblos, masías, molinos y fraguas. Hasta el Decreto de Nueva Planta [1715], la red de caminos reales era propiedad del rey y tanto los caminos como las personas y mercancías que circulaban se encontraban bajo su protección a cambio del pago de una serie de impuestos.
Existían dos tipologías principales de camino: 
1 – Los caminos de carro, carreras o caminos rodados. De herencia probablemente romana, estos caminos se encontraban únicamente en las zonas planas; en muchos pueblos de montaña, los carros sólo podían hacer viajes cortos, y el carro se construía en el mismo pueblo.
2 – Los caminos de herradura, que eran los más abundantes. Su anchura permitía el paso de una persona o de un animal, por ejemplo un caballo o una mula. Antiguamente, las caballerías se calzaban con herraduras y se cubrían con una albarda para transportar carga.

LA TRASHUMANCIA

Esta vía tuvo otro uso muy destacado, puesto que fue una importante vía de trashumancia, llamada carrerada de l’Empordà o de Marina, y facilitaba el desplazamiento de los rebaños desde Núria, Puigcerdà y Alpfins a la orilla del mar, pasando por Ripoll o Ribes de Freser, el valle del Bac, Tortellà, Argelaguer, Besalú y Crespià. La trashumancia es el desplazamiento de animales siguiendo el ciclo de pastos: desde los pastos montañosos de verano hasta los pastos de invierno localizados en la llanura. En Cataluña, la trashumancia se impulsó especialmente a partir del siglo XII gracias al interés de los grandes monasterios en la producción de lana. Su época dorada estuvo entre los siglos XVI y XVII, cuando se consolidaron grandes ferias ganaderas y una poderosa industria.

SABÍAS QUE… ?


Por este camino pasaron visigodos, árabes y francos. Más tarde, las tropas de Napoleón y los ejércitos carlistas. Caminos como este configuran nuestro patrimonio histórico, y son una de las piezas clave que nos permiten interpretar nuestra historia, pero también nos acercan a aquello más cotidiano, a los vínculos familiares y vecinales que configuran unas vivencias diarias a menudo alejadas de los  grandes acontecimientos históricos.